Una Finestra Al Mar

Una finestra al mar, una mirada i veure el món passar entre les barques i tu. Jugar amb l’atzar quan pinta el Blau dels blaus amb crestes blanques Una finestra al mar i aquella xarxa per llençar-la als estels dels sentiments que hem perdut i no poder salpar mai més per un embruix i una aigua clara. Què deu ser de l’Antonia que a Xefalú té casa, va obrir les seves portes a cinc infants d´Albània com una antiga deessa que encara creu amb l´ara. Els pescadors l’estimen i li deixen les xarxes amb mirallets de plata. Una finestra al mar i perdre l’àncora i enderrocar tants fars i abjurar dels astres... amb tu per fer del nostre demà el fruit d’un art imprevisible. Una finestra al mar petita i blanca que ens obligui a somiar enllà dels nostres absurds, enllà d´aquest jo petit que ens omple el cor però buida l´ànima. Què deu pensar en Samir dalt del minaret de Tànger, els peus damunt la misèria i els ulls somiant Espanya, despullarà el seu cos tan bell i el llençarà a les aigües. Déus facin que amb la força d’enyors i de nostàlgies pugui ormejar una barca... Una finestra al mar perquè l’habitin els teus ulls inventant espais i límits de llum mentre un nen s’endormisca tot sentint com la Nena canta. Què se n’ha fet d’en Ianis que va marxar d´Icària per anar a la plaça Omònia i comprar una maragda tant temps, tantes pregàries i no ha tornat encara, presoner d’un cos insospitat, d’un desig que no esperava... Una finestra al mar, una mirada, una olivera en pau tot just a l’angle, una finestra al mar petita i blanca que ens obligui a somiar... ||*|| soneeeeeH!