No Puc Deixar-te

Intro: (x8) No, no puc deixar-te, formes ja part del meu desastre. Sobreviu la lluerna a la terra subalterna, veig l’horta cada matí il.luminar-se. Enmig la plaça, el cor, travessant l’assagador. Ací he aprés a desmuntar-me, a no creuar més enllà de les vies, de les línies on volia situar-te. Les casualitats i un crit m’assalten de vesprada i acabem esmorzant, a la matinada, entre el silenci de les façanes quan les veïnes no badallen. Encara sonen les primeres campanades. No puc deixar-te ara que ens hem mostrat les cartes, m’encisa rebolcar-me a les teues entranyes. Ací no em pariren, però ací estic, ací visc orgullós i agraït de que em volgueres acollir. Ací no em pariren, però ací estic, ací visc, en quatre cantons el món, al califat no hi ha malsons. I avui, avui em gite en tu, per poder aparcar les solituds i refer-me a esta menuda pàtria, que a dies viu a mig camí de la desgràcia. Torne a casa sol i el ciment ens vol atrapar, ofegar a l’erm paisatge. Haurem de fer més gran l’hort, més fort. Subvertint, assaltant cada marge. Sent maletes i xiquets retronant a la calçada, banda sonora dels migdies de tornada de poble a poble entre les andanes. No puc fugir d’este miracle que m’ha donat tantíssimes bones jugades. No puc deixar-te ara que ens hem mostrat les cartes, m’encisa rebolcar-me a les teues entranyes. Ací no em pariren, però ací estic, ací visc orgullós i agraït de que em volgueres acollir. Ací no em pariren, però ací estic, ací visc, en quatre cantons el món, al califat no hi ha malsons.